La paradoxa de les fulles de te és un fenomen en què les fulles de te en una tassa de te giren cap al centre i la part inferior de la tassa després de ser agitades en lloc de ser forçades a les vores de la tassa, com s'esperaria en una centrífuga en espiral. L'explicació física correcta de la paradoxa va ser donada per primera vegada per James Thomson el 1857. Va connectar correctament l'aparició del flux secundari (tant a l'atmosfera terrestre com a la tassa de te) amb ″fricció al fons″.[2]Boussinesq va tractar teòricament la formació de fluxos secundaris en un canal anular ja el 1868.[3] El 1913 A. Ya. Milovich va investigar experimentalment la migració de partícules de fons a fluxos de revolt.[1] La solució va venir per primera vegada d'Albert Einstein en un document de 1926 en què va explicar l'erosió dels bancs als rius, i va rebutjar la llei de Baer.[4][5]
↑James Thomson, On the grand currents of atmospheric circulation (1857). Collected Papers in Physics and Engineering, Cambridge Univ., 1912, 144-148 djvu file
↑Boussinesq J. «Còpia arxivada». Journal de mathématiques pures et appliquées 2 e série, 13, 1868, pàg. 377–424. Arxivat de l'original el 2022-03-17 [Consulta: 28 abril 2020].
↑Bowker, Kent A. Earth Science History, 1, 1, 1988 [Consulta: 28 desembre 2008].